28 de nov. 2011

Els Ibers

Fa deu anys, després d'assistir a les jornades de Tivissa, des de la Cana vàrem preparar un seguit d'articles sobre els ibers, molt senzills i esquemàtics, pensats per a que tothom els pugués començar a conéixer. Moltes de les coses de la introducció són encara vigents i he cregut que estaria bé publicar en aquest bloc tota aquella sèrie d'escrits.

La Veu de Flix, juliol de 2002

A les I Jornades d’Arqueologia de Tivissa, al novembre de l’any passat, hi van participar els principals investigadors, tant dels Països Catalans com de l’Aragó, tots van destacar la importància de la riquesa arqueològica del territori ebrenc, a les conclusions finals, tots aquests científics van destacar les possibilitats de desenvolupament, tant cultural com econòmic, d’aquestes terres amb la condició d’apostar decididament per la recuperació, conservació i divulgació del Patrimoni Ibèric.

A aquestes interessants jornades hi vàrem assistir alguns membres de La Cana i, sabent el patrimoni que tenim a Flix, podem dir que vam sortir plens d’una sana enveja pels pobles que ja fa una colla d’anys que treballen pel seu patrimoni i conscients que havíem de fer alguna cosa per no perdre el tren que s’ha començat a moure en aquestes terres. Allí ens vam assabentar de la ubicació a Tivissa d’una seu del Museu Arqueològic de Catalunya i la decisió, anunciada pel delegat de cultura a les terres de l’Ebre, Sr. Josep Cid,  de fer a Vinebre una altre museu que ha rebut una subvenció de 30000 Euros (5 milions de pts.), de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, per a la redacció del projecte que en el futur ha de convertir l’edifici de Ca Don Joan en un museu comarcal.
La Cana ja fa temps que reclama un museu a Flix, tenim un patrimoni prou important que ho justifica i un lloc ideal per a fer-lo i amés, com ja hem explicat moltes vegades creiem que és perfectament compatible amb els altres projectes, que esperem doncs? el tren s’ha posat en marxa i no el volem perdr.
Per una altra banda les excavacions del poblat dels Castellons son a la seva fase preliminar, ja és alguna cosa perquè fa una colla d’anys que es reclamava l’estudi d’aquest important assentament i la seva necròpolis, això hauria de ser només el principi d’una sèrie d’actuacions vers el nostre patrimoni si realment ens ho volem prendre seriosament i creiem de debò en les nostres possibilitats turístiques i cultural.
Jaume Noguera,  guanyador del X Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila, amb el treball “Ibers a l’Ebre” destaca la importància d’aquest patrimoni i en concret del  poblat dels Castellons, per les seves  especials característiques de situació, d’extensió dels habitats i de l’existència de la necròpolis d’incineració, datant-lo, provisionalment, a cavall del segles VI i V aC.
Hi ha molta gent que encara es pregunta qui eren els ibers, per això i perquè pensem que un no estima el que no coneix, encetarem una sèrie d’articles divulgatius que potser en alguns aspectes no tindran el necessari rigor científic, ja que el que pretenen és despertar l’interès per aquesta part de la nostra història. A molts els sorprendrà saber de l’alt grau de desenvolupament assolit per la cultura ibèrica i l’important llegat que ens han deixat.
             

Els ibers (1)
Diuen els investigadors que els topònims dels rius son els que millor resisteixen el pas del temps. Un d’aquests noms de riu, el nostre, va servir per a donar nom a un conjunt de pobles que habitaven la conca mediterrània occidental, des d’Andalusia fins el Llenguadoc i per extensió a tota la península ibèrica. Eren els ibers o habitants de la regió del  Iber o Ibre, que alguns erudits diuen que és una paraula indoeuropea que vol dir precisament RIU. Aquest nom és present en nombrosos topònims com Ebre, Fontibre, Hebron, les illes Hèbrides, Tíber, Embrum (Alps marítims), Ebros o Ebrillos (afluent del Duero), Iber (riu de l’Àsia occidental) ...
L’Ebre ja era des de temps remots una via de comunicació molt important, darreres investigacions documenten l’arribada dels fenicis a aquestes terres, la navegació fluvial  és citada per historiadors romans i són nombrosos els testimonis d’un important comerç. Tot el seu curs estava guarnit de torres de vigilància i poblats situats dalt de turons, les restes d’aquests nombrosos assentaments, a banda i banda de l’Ebre,  són un testimoni irrefutable del riu com a sustentador de la vida des de temps immemorials.
La cultura  ibèrica es va començar a configurar al final de l’Edat del Bronze, cap al segle VII aC. i es va desenvolupar, durant més de 500 anys, fins que la civilització romana es va imposar. Els ibers van ser una civilització molt avançada, consolidada a partir del segle VI aC., tenien una estructura social jerarquitzada que s’organitzava en tribus que controlaven un determinat territori.
De tot el mosaic de pobles o tribus ibèriques, els habitants del curs final de l’Ebre s’anomenaven ILERCAVONS, és el nom dels nostres avantpassats coneguts més antics, dels quals a Flix,  conservem importants jaciments com els dels Castellons, Sebes o Moselló.
És molt difícil definir els límits del territori ilercavó, per una part per la inexactitud de les fonts clàssiques (els escriptors romans), per una altra per la, encara poca, documentació arqueològica i potser la més important, que és que no hauríem de pensar en  Ilercavònia com en un estat modern, amb les seves administracions i fronteres, més aviat seria un territori unit per la dependència de la gent d’un cap o príncep i molt influït pels límits geogràfics naturals.
Així els límits aproximats, vàlids per a les fases finals de la civilització ibèrica, serien els que avui són les comarques de La Ribera d’Ebre, la part més meridional del Priorat, El Baix Ebre, El Montsià, La Terra Alta, part de la comarca del Matarranya, la part del Baix Camp de Vandellòs i una part del nord de Castelló.
Tenien complexes creences i rituals funeraris, eren agricultors i ramaders, experts guerrers i artesans i gaudien d’una llengua i escriptura pròpies. Van ser el fruit de la seva pròpia evolució i transformació i no eren gent vinguda de l’Àfrica com es creia fa anys, eren els descendents de la gent del neolític i de l’Edat del Bronze, gent d’aquesta terra. Són part dels nostres orígens, de les nostres arrels.
                     
CRONOLOGIA
Neolític
5000 a C
Primers pastors i agricultors
Poblament de les illes
 Mediterrànies
Sedentarització progressiva

Art rupestre

Ceràmiques i teixits
Cultura de sepulcres de fossa
Inicis del megalitisme
Calcolític
2000 a C
Desenvolupament del megalitisme
Primers objectes metàl·lics
Ceràmiques campaniformes
Edat del Bronze
1800 a C
Rituals funeraris complexos
Metal·lúrgia del bronze
Contactes amb poblacions centreuropees
Art rupestre esquemàtic
Primers poblats amb urbanisme
1220 a C
Arribada de poblacions nord-pirinenques
Desenvolupament i expansió del urbanisme dels poblats
Ritual funerari de la incineració
Evolució vers societats estratificades
Generalització de la metal·lúrgia del bronze
Dipòsits d’objectes de bronze
Edat del Ferro
600 a C
Contactes amb Fenicis, Etruscos i Grecs.
Desenvolupament de la cultura ibèrica




                       



                                                           Text del dibuix “La vida dels Ibers”
1.- Mercant fenici, la fundació de colònies fenícies i gregues fomentaren el comerç
2.- Les ciutats, generalment emmurallades eren el centre de poder i redistribució econòmica
3.- La caça era una activitat estesa i formava part de la seva alimentació
4.- Sembraven els camps amb rotació anual, un any cereals, l’altre llegums
5.- Els animals domèstics, com bous i ovelles, s’utilitzaven per a tir, llaurar, llet i només quan deixaven de ser útils s’alimentaven amb ells
6.- L’escriptura la manejaven els escribes que ho feien sobre làmines de plom, les persones de categoria social alta sabien llegir i escriure
7.- A través de la riquesa dels vestits i ornament les dones mostraven la seva posició social
8.- Únicament podien ser guerrers els aristòcrates, el cavall era un element de prestigi del més alt nivell
9.- La ceràmica era un útil d’us quotidià i les grans gerres servien per a emmagatzematge i transport
10.- Eren grans productors de teixits de llana i lli, el color per excel·lència era el roig carmí
11.- Molí d’oli, produïen oli, vi i cervesa
12.- La introducció del torn pels pobles colonitzadors aportà un progrés tecnològic decisiu perquè va permetre la producció en sèrie
13.- Pira funerària, els cadàvers eren incinerats
14.- Els guerres usaven el disc de cuirassa subjecte al centre del cos i a l’esquena per una sèrie de corretges, portaven un ample cinturó del que penjava la beina de l’espasa, anomenada “falcata”

22 de nov. 2011

Catalunya i Itàlia Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil i fins a la Transició (1936-1977)

Unes interessants jornades sobre un tema bastant desconegut. 




Informació enviada pel Memorial Democràtic

Introducció
La relació entre Catalunya i Itàlia al llarg del segle xx ha estat especialment intensa a partir d’unes experiències comunes que, paradoxalment, no han generat unes memòries compartides. En aquest sentit, ni la memòria de la intervenció feixista, així com tampoc la dels combatents antifeixistes italians que participaren en la Guerra Civil espanyola, alguns d’ells personatges claus en la construcció de la República italiana després de la Segona Guerra Mundial, no han estat incorporades a la memòria pública de l’antifeixisme italià. L’evidència que a Catalunya i a Espanya es va assajar una guerra també entre italians, que fou pròleg de la guerra civil posterior a l’Itàlia dels anys quaranta, i el fet que aquella intervenció tingués un marcat caràcter ideològic, anterior al pacte amb l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, entraven en plena contradicció amb algun dels mites sobre els quals es construí la memòria antifeixista italiana. Aquesta memòria entenia la guerra dels anys quaranta com una guerra d’alliberament (Liberazione) i no pas com una guerra entre italians feixistes i italians antifeixistes, així com també que el poble italià s’havia vist portat a una guerra agressiva i amb un marcat caràcter ideològic, que no volia, per causa de l’aliança entre Hitler i Mussolini. La memòria de la Guerra Civil espanyola contradeia aquests supòsits.
Així mateix, la memòria de la Guerra Civil espanyola construïda durant el franquisme havia obviat fins fa ben poc la memòria de la intervenció feixista italiana. La seva inclusió hauria dificultat la reducció de la memòria pública del conflicte a una guerra entre germans, a un desastre sense més, tot prescindint dels valors i els projectes socials i polítics que hi havia en joc. La intervenció al costat dels sollevats de les potències feixistes que s’erigirien en les protagonistes de l’inici de la Segona Guerra Mundial, hauria comportat en aquest sentit una caracterització més clara del franquisme. En aquest marc, l’articulació de la memòria de la Guerra Civil, del franquisme i de l’antifranquisme en experiències europees compartides ha de ser una de les claus de la construcció de la memòria democràtica de la nostra societat.
Aquestes congrés es constitueix així en un diàleg, que ha de contribuir a la construcció de les
memòries democràtiques de tots dos països, Catalunya i Itàlia, per cercar l’enfortiment mutu en
l'articulació dels necessaris camins de memòria dins l’àmbit europeu compartit. És en aquest marc que cal situar l’experiència comuna de l’emergència de la crisi de les memòries públiques viscuda d’ençà dels anys noranta i els nous reclams de memòria. És també en aquest espai d’experiències compartides on hem de situar les bases de la construcció de memòries democràtiques no autoreferencials que s’enforteixin mútuament.
Programa
25/11/2011
9.00h Acreditacions
9.30h Inauguració oficial: Sr. Agustí Alcoberro (director del Museu d’Història de Catalunya), Sr. Salvatore Schirmo (representant del Consolat General d’Itàlia a Barcelona), representant de l’Associació AltraItalia, Sr. Joan Auladell (director general de Relacions Institucionals i amb el Parlament).
10.30h Conferència inaugural: Sr. Joan Villarroya (historiador, Universitat de Barcelona). Algunes consideracions sobre la intervenció militar italiana a la Guerra Civil.
11.00h Feixisme i antifeixisme: dues guerres civils, una sola lluita
Moderador: Sr. Giovanni Cattini (historiador, Universitat de Barcelona)
Sr. Marco Puppini (historiador, Universitat de Trieste, vicepresident d’AICVAS). La
participació italiana en les Brigades Internacionals i la seva memòria posterior a Itàlia.
Sr. Claudio Venza (historiador, Universitat de Trieste). Els anarquistes italians a la Guerra Civil.
Sr. Andy Durgan (historiador, Fundació Andreu Nin). Els italians al POUM.
Sra. Lucia Ceci (investigadora, Universitat de Tor Vergata, Roma). Els catòlics italians davant la Guerra Civil.
13.30h Debat
16.00h Franquisme, feixisme i revisionisme
 Moderador: Sr. Javier Tébar Hurtado (historiador, subdirector de Segle XX)
Sr. Xavier Vinader (periodista i escriptor). L’estratègia de la tensió. Feixistes italians a Espanya.
Sr. Saverio Ferrari (periodista i escriptor). Comunicació: Les trames feixistes italianes i la dictadura espanyola.
Sr. Andrea Tappi (historiador, Associazione Storie In Movimento). Revisionisme i neorevisionisme: el cas del Diccionario Biográfico Espanyol.
Sr. Alberto Tridente (sindicalista, ex diputat del Parlament italià). De Franco a la globalització: Experiències de solidaritat sindical internacional Itàlia-Espanya.
17.30h Debat
19.00h Presentació de llibres
Ebre 1938. No Passaran, editat per AICVAS en ocasió del 75 aniversari de la Guerra Civil, presentació a càrrec de l’autor, Sr. Marco Puppini.
Marzo 1938. Bombardeos italianos en el Bajo Aragón de Roberto Alquézar Peña, David Alloza Gracia, Natanael Falo Alquézar, editat per l’Ajuntament d’Alcorisa, presentació a càrrec del Sr. Pascual Aguilar.
Antifascistas alemanes en Barcelona (1933-1939). El grupo DAS: sus actividades contra la red nazi y en el frente de Aragón, D. Nelles, H. Piotrowski, U. Linse, C.García, editat per Sintra Editorial i presentat pel Sr. Carlos García i pel Sr. Harald Piotrowski.
20.30h Espectacle teatral “Mai Morti” (Mai morts) amb Bebo Storti
Dramatúrgia i direcció de Renato Sarti, Teatro della Cooperativa, Milà (amb subtítols en català).
Teatre Gespa, Centre Sant Pere Apòstol
c/ Sant Pere més Alt, 25
Entrada gratuïta fins a exhaurir la capacitat de la sala. Durada 1h i 10’
Amb la col·laboració d’AICVAS i de l’Associazione “Giovanni Pesce” de Milà.
26/11/2011
9.00h Els bombardeigs sobre Catalunya: la responsabilitat feixista italiana El marc legal
Moderador: Sr. Flavio Guidi (professor d’Història del Liceo Italiano de Barcelona i membre d’AltraItalia)
Sra. Paola Lo Cascio (Centre d’Estudis Històrics Internacionals – UB). La responsabilitat feixista italiana.
Sr. Josep Cruanyes (advocat, Comissió de la Dignitat). La il·legalitat de la intervenció italiana en la Guerra Civil.
Sr. Jaume Asens (advocat, assessor legal d’AltraItalia i ARMH en la denúncia presentada a l’Audiència Nacional). La justícia universal: la denúncia dels bombardeigs italians sobre Catalunya.
10.15h Debat
11.30h Camins de memòria: Itàlia, Catalunya i Europa
Moderador: Sr. Carles Vallejo (Associació Catalana d’Expresos Polítics, president del Memorial Democràtic dels Treballadors i Treballadores Seat)
Sr. Filippo Focardi (historiador, Universitat de Pàdua). Comunicació: Les guerres de la memòria a Itàlia.
Sra. Laura Zenobi (historiadora, Editorial SEI Torí). La memòria catòlica de la intervenció italiana en la Guerra Civil.
Sr. Xavier Domènech (historiador, CEFID-UAB). De la memòria fragmentada a les debilitats de la memòria: l'absència de la intervenció italiana en la construcció memorial de la guerra i el franquisme.
12.45h Debat
13.45h Cloenda
Introducció a la figura d’Ada Grossi, veu italiana de “Ràdio Llibertat” de Barcelona durant la Guerra Civil, a càrrec del Sr. Giuseppe Aragno (coautor de Storie di Ada i autor de Antifascismo popolare)
Comiat.
Agraïments: Juan Goytisolo, Giulietto Chiesa, Paolo Flores d’Arcais i Antonio Tabucchi.
Museu d’Història de Catalunya
Plaça Pau Vila, 3
08003 Barcelona

Informació i inscripcions:
Entrada lliure prèvia inscripció.
Per telèfon: 93 551 91 55 (de dilluns a divendres, de 9h a 14h)
Per correu electrònic: memorialdemocratic@gencat.cat
Cal adjuntar:
Nom complet:
Telèfon de contacte:
Correu electrònic:
A totes les sessions es disposarà de traducció simultània català-italià / italià-català

17 de nov. 2011

Fi de la Batalla de l'Ebre

Matinada del 16 de novembre de 1938. La lluna està en quart minvant i això dona una imatge més tètrica, si s’escau, a l’esdeveniment que està a punt de succeir. El Tinent Coronel Manuel Tagüeña, acompanyat dels seus col·laboradors, creua el riu pel pont de ferro de Flix.
Aquest pont ha estat una peça fonamental per a l’exèrcit republicà durant tota la Batalla de l’Ebre. Per ell han passat camions de subministraments, material pesant, combois de soldats, municions... Per aquest motiu ha estat un objectiu constant de l’aviació facciosa,  i tantes vegades com s’ha destruït s’ha tornar a refer gràcies a la dotació de pontoners que el mantenia en perfecte estat.
Els darrers dies el tràfic ha estat molt intens. El que queda de l’exèrcit de l’Ebre s’està replegant cap al marge esquerra. Ja fa dies que els comandaments republicans saben que la batalla està perduda i, possiblement, la guerra. Així que han organitzat una retirada el més ordenada possible.
A les 4,45h del 16 de novembre els sapadors reben l’ordre de volar-lo. La Batalla de l'Ebre s'ha acabat.
En els comunicats oficials de guerra del dijous 17 de novembre de 1938 tots dos bàndols s’autoproclamen vencedors. Quedaven alguns mesos de guerra i, per tant, la batalla propagandística continuava.
Els republicans havien de mantenir la moral alta del soldats desprès de la desfeta:
«Obedeciendo al plan premeditado del Alto Mando republicano, ampliamente logrados los resultados pretendidos con la táctica de desgaste aplicada desde el 25 de julio, las tropas españolas, mediante voluntaria y metódica maniobra de retirada, han repasado el Ebro durante la noche última, reintegrándose a sus antiguas posiciones de la parte izquierda del río. La operación se desarrolló en perfecto orden, sin que un solo soldado ni un solo fusil hayan quedado en poder del enemigo», «En la historia de nuestra guerra, la batalla del Ebro perdurará como uno de los episodios más gloriosos y más eficaces en el orden militar».
Per la seva banda, els facciosos donaven unes dades sospitosament exactes tenint en compte que la batalla tot just havia acabat:
«En el dia de hoy, nuestras victoriosa tropas han conquistado los pueblos de Flix y Ribarroja y han terminado la ocupación del terreno que aún quedava al enemigo en la orilla derecha del Ebro.
La operación que los rojos presentaron al mundo, mediante su propaganda, como gran éxito militar, ha constituido para ellos una de sus mayores derrotas, ya que el número de prisioneros que se les han hecho en la batalla del Ebro se eleva a 19.779, siendo su total de bajas de  más de 75.000 de las cuales, nuestros soldados han dado sepultura a 13.275 cadáveres
Se han cogido 14 cañones, 29.347 disparos de artilleria, 45 morteros 181 ametralladoras,  213 fusiles ametralladoras, 24.114 fusiles de repetición, 7.635 cuchillos-bayonetas, 18 tanques rusos, 17 tanques inutilizados, 76989 granadas de mortero, 690 kilogramos de explosivos, 36.46 granadas de mano y 30.102.578 cartuchos de fusil.
Los aviones  derribados durante la batalla han sido los siguientes: ratas, 139 seguros y 68 probables. Curtis, 77 y 18. Delfines, 3 y 1. Natachas, 1 seguro. Martin Bomberg, 17 seguros y 6 probables. Cazas, sin determinación de tipo, 5 y 3. Total de aparatos rojos derribados, 242 seguros y 94 probables».

Marià Hierro

15 de nov. 2011

II Congrés Iberos del Ebro, del 16 al 19 de novembre a Alcanyís


Amb motiu dels 10 anys des de la celebració a Tivissa de les I Jornades d'Arqueologia, Ibers al'Ebre, Recerca i Difusió, se celebra una segona trobada amb una temàtica i zona d'estudi similars. En aquesta ocasió, la trobada és a Alcanyís, al Baix Aragó, un territori on la gestió arqueològica ha produït un gran nombre de novetats científiques. El Congrés, amb subseu a Tivissa, l'organitzen el Govern d'Aragó, l'Instituto de Estudios Turolenses i el Consorcio Iberos en Aragón, amb la col·laboració dels ajuntaments de Tivissa i Alcanyís, la Universitat de Saragossa, la Universitat de Barcelona, la URV i l'ICAC.
La trobada s'enquadra en la conca de l'Ebre, especialment a les comarques pròximes al curs inferior del riu: Baix Aragó, Matarranya, Baix Aragó - Casp, Terra Alta, Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i Montsià. La cronologia inclou des de la primera edat del ferro fins als inicis de la romanització (segles VIII-VII aC a segles II-I aC).
La Dra. Maria Carme Belarte, investigadora de l'ICAC, forma part del comitè organitzador i participa també amb les següents comunicacions:

- Amb Jaume Noguera: " Novedades sobre el mundo funerario en la Ribera d'Ebre"

- Amb David Bea, Jordi Diloli, Jaume Noguera i Samuel Sardà: "Los asentamientos fortificados del curso interior del rio Ebro"

- Amb Jaume Noguera i Joan Santacana: "La musealización del Castellot de la Roca Roja"

Per a saber més: 



7 de nov. 2011

Antiga casa Oriol, més patrimoni desaparegut.

El company Josep A. Martínez Tarragó em va passar, no fa gaires dies unes fotos espectaculars, és un crack remenant per internet. Aquestes fotos (la 1a i la 3a) m'han fet decidir a fer aquesta entrada, les altres segurament molts ja les havíeu vist.
Aquest edifici era on ara hi ha Ca Don Ventura, a la vora de l'actual ajuntament i es va enderrocar per a construir, de nova planta, una botiga de electrodomèstics,  va ser conegut durant molt temps com l'edifici de la Philips.
La destrucció de la sínia, el molí fariner i tots els altres elements del complex dels que parlàvem a una anterior entrada en aquest bloc va ser, pel que fa al patrimoni, un desastre molt gran però, al menys, hi havia un motiu important i era un temps en que la conservació del patrimoni no era un tema que interessés a gaire gent, la destrucció d'aquest edifici fa més ràbia perquè fa "quatre dies" i no calia destruir-ho tot per a instal·lar una botiga.
Oriol és un cognom que té el seu origen a Flix des de temps immemorials. Heus aquí alguns extractes del llibre: Les famílies benestants de Flix a la fi del segle XVIII de Joan R. Vinaixa Miró. Editat a Paratge Tarragoní núm. 10.
Segons Garcia Carraffa a El Solar Catalan...
 “Oriol. Muy noble y antiguo linaje de Catalunya. Tuvo su solar en la villa de Flix, del partido judicial de Gandesa, en la provincia de Tarragona. De este solar descendió El honorable Jaime de Oriol, nacido en la villa de Flix a finales del s. XV. Contrajo matrimonio con doña Isabel Oros, hermana de don Juan, segun consta en sus capitulaciones matrimoniales otorgadas en Flix el 17 de febrero de 1506.”   ...   “La rama de Flix , al serle concedido el privilegio militar de caballeros en julio de 1680 en cabeza de José Francisco de Oriol i de Montagut....”

Dos escuts dels Oriol


Aquest és el que hi ha a la capella de l'església que diuen que era la de la famíla Oriol, no sé si la capella ho era, però que aquest escut sigui seu...tinc els meus dubtes.

“La vila de Flix ha albergat al llarg dels segles una sèrie de famílies pertanyents a la petita noblesa rural catalana. Així, per exemple, els Vilanova, que en el segle XVI formaven part de la sempre influent oligarquia barcelonina, tenien la seva casa pairal en aquest poble de l’Ebre. En el segle XVII els Oriol i els Montlleo foren famílies flixenques agraciades amb reconeixements reials. A les primeries del segle XIX seran diferents membres de la família Castellví els qui ampliaran la llista d’ennobliments.
A finals del segle XVIII,  Antonio de Oriol era el terratinent més important de Flix i molt possiblement de la rodalia. Era fill de José Antonio Gil de Oriol y Liori i de Ana Maria de San Germán. Fou batejat a Flix el 1732 i es casà a Gandesa el 1768 amb Teresa Durán y Silva de Liori. Tingué cinc fills, José Antonio, Ana Maria, Buenaventura, Josefa Maria i Salvadora Teresa.
D’aquests, Buenaventura va arribar a ser regidor perpetu de Tortosa, per l’estat noble i el primogènit José Antonio es va casar amb la també noble d’Ascó Micaela Raimunda Felicia Josefa de Salvador y Biarnes, tingueren quatre fills, Maria Teresa, Gil, Buenaventura, Jaime i José Antonio, segur que a la gent de Flix aquests noms ja els hi sonen: Ca Don Gil, Ca Don Ventura....
En el capbreu de Flix de 1624 entre tots els Oriol declaren 163 immobles i en el capbreu de Flix de 1787, concretament el 20 de març, Antonio de Oriol declarava tenir ell sol més de quaranta immobles al terme de Flix.”
Tenien cases, sobre tot al carrer Major, horts, sènies, pous, corrals, masos i finques, com la de la Devesa, al Pla d’Ini o als Darenys, a les millors partides del terme. Van ser una família de marcat caràcter conservador i al segle XIX foren carlistes, fins al punt que el títol de marqués a favor de Buenaventura Oriol i Salvador li va donar el pretendent Carles VII l'any 1870. 
De tot allò avui en queda ben poc, s’ho han anat venen gairebé tot, algun dia potser algú escriurà la història d’aquesta nissaga que va nàixer flixanca, els Oriol. Un altre company, Juan Galcerà, em va passar aquest bloc, on hi podeu trovar una genealogia.
Diuen que l'edifici en qüestió se'l van vendre pedra a pedra, no se sap ben bé a qui, estareu amb mi que va ser una vertadera llàstima.





                                           Antonio Gallardo i Garriga. Foto de 1930.


                                                   Josep Salvany i Blanch. Foto de 1915.


                                            Antonio Gallardo i Garriga. Foto de 1930.



4 de nov. 2011

La Cana a Radio Flix

Entrevista a Ràdio Flix amb motiu dels 10 anys de l'associació.

video