L’urbanisme
L’estructura urbanística dels poblats ibèrics s’adaptava a l’orografia del terreny, moltes vegades el traçat del mur perimetral de defensa delimitava l’àrea urbana. Les dimensions del poblat i les característiques del terreny condicionaven el traçat dels carrers i la distribució de les diferents construccions. És molt comú el poblat d’un o dos barris de cases amb un carrer central que defineix un tipus d’assentament evolucionat a la vall de l’Ebre a partir de models del bronze final. Aquests trets constructius perduraren durant la fase de l’ibèric ple (s. V-IV aC), després es documenten sistemes més avançats amb una xarxa viària més complexa.
Hi ha una gran diversitat de traçats urbanístics del poblats, tot i això han estat classificats en poblats de cim o altiplà, de vessant i de planura.
El poblat dels Castellons, per exemple, en el seu nucli principal presenta les característiques del tipus de cim, encara que es veuen restes de construccions en un vessant i d’altres fora del recinte delimitat a dalt del turó.
També existeixen diversos tipus de cases, en la fase antiga son comunes les de planta rectangular o quadrangular simple, amb un únic espai on es desenvolupa la vida quotidiana (descans, emmagatzematge, transformació de matèries primeres, preparació dels aliments, etc.). Aquest tipus va acabar evolucionant cap a les de tipus compartimentat, be per la divisió interna del habitatge o be per la suma de diversos mòduls al voltant d’un espai central.
Els habitatges podien tenir una sola planta, una planta amb un petit magatzem a dalt o dues plantes i a l’interior hi havia estructures de combustió, bancs utilitzats pel descans o com a prestatges i diversos tipus de mobiliari. Al no tenir finestres, la il·luminació, que només entrava per la porta i l’evacuació del fum, per una portella abatible situada al sostre, eren els principals inconvenients d’aquestes cases.
Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada