30 de maig 2012

Els Ibers 10, la metal·lúrgia



El ferro

L’extracció del mineral es feia a cel obert, primer es desboscava el terreny, es treia el mineral i es rentava. Amb abundant carbó vegetal, que s’obtenia en forns de carboner, es procedia a la reducció del mineral per transformar-lo en lingots o masses fàcils de treballar amb la tècnica de la forja continua, on s’assolien temperatures de fins a 1200º C amb el ventat continuat d’oxigen a la massa combustible, utilitzant manxes.
La introducció del ferro a la Mediterrània occidental s’ha relacionat amb el comerç fenici. La indústria del ferro va assolir un gran desenvolupament en el món ibèric, s’aconseguien acers excel·lents. Els forns de l’època només arribaven als 1200º c i el ferro es fon a 1537º C, això feia que no es poguessin fer servir motlles, com en el bronze. Els processos més característics eren l’aceració (contacte amb carbó roent) i el tremp (refredament ràpid per immersió amb aigua freda).
La forja continua consistia en treballar per mitjà del martellament d’un lingot escalfat a la forja, fins aconseguir la forma desitjada. Com el procés era molt laboriós, la producció d’objectes de ferro es va centrar amb estris agrícoles i militars.



                                                                       El bronze
El bronze s’utilitzava per a fabricació de peces que, per la seva forma o característiques, no es podien fer de ferro. El bronze consistia en un aliatge de coure i estany en proporció de 9 a 1, encara que el contingut podia variar en funció de la disponibilitat de material o de la peça que es volgués fer, un bronze amb un elevat contingut de d’estany donava peces d’un color daurat, semblants a l’or,  per a objectes de guarniment personal, un aliatge on s’inclogués el plom augmentava la mal·leabilitat per a fabricació de peces complexes.
Els lingots de bronze es fonien en gresols de pedra arenosa, proveïts d’un abocador, després, el metall fos s’abocava a un motlle amb la forma de la peça a fabricar, s’esperava que es refredés i es desmotllava i polia amb un tros de cuir o llana i es procedia a la decoració per mitjà de burins metàl·lics. Els motlles eren d’argila refractària o pedra i podien ser univalves o bivalves.





                                                           L’orfebreria
L’orfebreria ibèrica va assolir un alt grau de desenvolupament, tant en la realització de petites escultures votives, com en la fabricació de vaixelles d’or o d’argent i objectes de guarniment personal.
Les petites escultures en bronze, de formes humanes (antropomorfes) o animals (zoomorfes), com els exvots, es feien amb la tècnica de la cera perduda. Les vaixelles àuries o d’argent (com la del conjunt del Castellet de Banyoles a Tivissa), eren destinades al culte i es feien amb tècniques de sobredaurat o de relleu.
L’orfebre utilitzava petits gresols per fondre el metall i obtenia peces independents que posteriorment soldava o treballava fins aconseguir l’objecte desitjat. El més difícil eren les decoracions amb tècniques d’incisió, filigrana o granulat.


                                                                       El plom
Apart de utilitzar-lo, entre d’altres coses, per a aliatges, aquest metall tant mal·leable es transformava en làmines que s’utilitzaven com a soport per a l’escriptura.



Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

18 de maig 2012

Els Ibers 9, La ceràmica.


                                                                    
Els diferents tipus de producció ceràmica ibèrica permeten seguir la seqüència cronològica i poblacional del món ibèric, així com datar els nivells d’ocupació dels assentaments i els enterraments de les necròpolis.
La producció més important durant els segles VI-V aC és la modelada a mà, sense el torn, aquestes peces deriven de les fetes durant el període del bronze final i la seva producció arriba fins el final de la cultura ibèrica, mantenint formes i decoracions molt semblants, destacant les urnes amb perfil en S i les de decoracions amb cordons aplicats amb motius d’impressions digitals o ungulacions. Aquests objectes eren utilitzats per contenidors d’aliments i com a vaixella de cuina.


La producció feta amb torn es va estendre a partir de prototipus procedents de l’àrea del sud-est i el llevant, influïts en tècnica i forma per les fabricades a les colònies fenícies. Encara que algunes formes, com la urna d’orelletes, ja es coneixien en el segle VI aC. El període de màxim desenvolupament de les ceràmiques fetes a torn son els segles IV-II aC, on amb la producció de formes pròpies (vasos amb broc inferior, kalathos del tipus barret de copa, etc.) s’imiten formes feniciopúniques o gregues com les escudelles o els cràters de campana o volutes.
Els vasos ceràmics, després de tornejats i assecats al sol, es coïen en forns de cúpula de dues cambres, la inferior o de combustió i la superior o de cocció.


Un cop acabat el procés de fabricació, el pintor completava el treball, bàsicament amb colors blancs i vermells, amb motius geomètrics o florals o també amb representacions antropomorfes i zoomorfes.
 Juntament amb la ceràmica ibèrica, es van produir altres tipus de vasos en el mateix període, com la ceràmica grisa de la costa catalana o la vaixella de vernís negre de les colònies d’Empòrion i Rodhe.

Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.

4 de maig 2012

Història, Paissatge i Patrimoni.


Una activitat organitzada pels amics de l'Associació Lo Riu, amb els que col·laborem amb la visita guiada a càrrec de l'Associació La Cana.
Aquest tipus de col·laboracions les hauríem de potenciar més en les nostres terres, com més ens coneixerem  més ens estimarem la terra.



1 de maig 2012

Els Ibers 8, el teixit



Les fonts escrites i la iconografia han aportat moltes dades sobre la indumentària ibèrica, destacant els vestits de lli i les capes de llana, anomenades sagum pels romans.
El procés de fabricació d’una peça de tela era molt laboriós. Després de l’esquilada i el cardatge de la llana es procedia al filat, s’utilitzava un fus que en un extrem, com a pes, tenia una peça d’argila cuita de forma circular o bitroncocónica anomenada fusaiola. Un cop fetes les madeixes de fil es feia el teixit, principalment en telers de bastidor, o els més senzills de cintura per a peces més petites i dibuix complex. Els telers de bastidor estaven formats per una carcassa de fusta quadrangular que s’instal·lava al vestíbul de les cases o a l’exterior, per aprofitar la llum solar. Els manats de fil s’agrupaven i tensaven per mitja de pesos d’argila (pondera) de pes regular i diverses formes, quadrangular, rectangular, cilíndrica, etc. La finalitat d’aquestes peces era mantenir els fils tibants mentre, amb una llançadora de mà, es feia la trama. 
Els teixits, un cop acabats es podien tenyir o decorar per immersió en tints d’origen vegetal o animal o amb l’ús de tampons impregnats amb colorant.
Els ibers utilitzaven també vestits o peces de l’equip militar fetes amb cuir i eren molt hàbils treballant l’espart per a estores o cordes.




Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.