30 de maig 2012

Els Ibers 10, la metal·lúrgia



El ferro

L’extracció del mineral es feia a cel obert, primer es desboscava el terreny, es treia el mineral i es rentava. Amb abundant carbó vegetal, que s’obtenia en forns de carboner, es procedia a la reducció del mineral per transformar-lo en lingots o masses fàcils de treballar amb la tècnica de la forja continua, on s’assolien temperatures de fins a 1200º C amb el ventat continuat d’oxigen a la massa combustible, utilitzant manxes.
La introducció del ferro a la Mediterrània occidental s’ha relacionat amb el comerç fenici. La indústria del ferro va assolir un gran desenvolupament en el món ibèric, s’aconseguien acers excel·lents. Els forns de l’època només arribaven als 1200º c i el ferro es fon a 1537º C, això feia que no es poguessin fer servir motlles, com en el bronze. Els processos més característics eren l’aceració (contacte amb carbó roent) i el tremp (refredament ràpid per immersió amb aigua freda).
La forja continua consistia en treballar per mitjà del martellament d’un lingot escalfat a la forja, fins aconseguir la forma desitjada. Com el procés era molt laboriós, la producció d’objectes de ferro es va centrar amb estris agrícoles i militars.



                                                                       El bronze
El bronze s’utilitzava per a fabricació de peces que, per la seva forma o característiques, no es podien fer de ferro. El bronze consistia en un aliatge de coure i estany en proporció de 9 a 1, encara que el contingut podia variar en funció de la disponibilitat de material o de la peça que es volgués fer, un bronze amb un elevat contingut de d’estany donava peces d’un color daurat, semblants a l’or,  per a objectes de guarniment personal, un aliatge on s’inclogués el plom augmentava la mal·leabilitat per a fabricació de peces complexes.
Els lingots de bronze es fonien en gresols de pedra arenosa, proveïts d’un abocador, després, el metall fos s’abocava a un motlle amb la forma de la peça a fabricar, s’esperava que es refredés i es desmotllava i polia amb un tros de cuir o llana i es procedia a la decoració per mitjà de burins metàl·lics. Els motlles eren d’argila refractària o pedra i podien ser univalves o bivalves.





                                                           L’orfebreria
L’orfebreria ibèrica va assolir un alt grau de desenvolupament, tant en la realització de petites escultures votives, com en la fabricació de vaixelles d’or o d’argent i objectes de guarniment personal.
Les petites escultures en bronze, de formes humanes (antropomorfes) o animals (zoomorfes), com els exvots, es feien amb la tècnica de la cera perduda. Les vaixelles àuries o d’argent (com la del conjunt del Castellet de Banyoles a Tivissa), eren destinades al culte i es feien amb tècniques de sobredaurat o de relleu.
L’orfebre utilitzava petits gresols per fondre el metall i obtenia peces independents que posteriorment soldava o treballava fins aconseguir l’objecte desitjat. El més difícil eren les decoracions amb tècniques d’incisió, filigrana o granulat.


                                                                       El plom
Apart de utilitzar-lo, entre d’altres coses, per a aliatges, aquest metall tant mal·leable es transformava en làmines que s’utilitzaven com a soport per a l’escriptura.



Bibliografia: El llibre dels ibers. Viatge il·lustrat a la cultura ibèrica.