L'any passat, per aquestes dates, vam posar una placa al refugi antiaeri del carrer de Sant Josep en memòria de les víctimes d'aquell bombardeig, avui, i desprès que les investigacions de Jaume Aresté i Pere Muñozl, aportessin noves dades, hem canviat la placa.
“Aquella nit, abans d’anar a dormir, Sisco, va sortir al porxo del mas a fer una ullada al cel, estava completament ras. Lluïa una lluna tant esplèndida que desdibuixava els estels. Els bancals estaven il·luminats per una llum blanquinosa, com de marbre vell. Els aulibers projectaven ombres fosques damunt de les espones. La garriga, mes enllà de les feixes, era una penombra foscant. El silenci era gairebé total, tant sols el trencava de tant en tant el soroll del foc, els espetecs d’un tronc de pi que s’escolaven per la porta entreoberta del mas.
Sisco es neguitejà sense saber ben bé per què, llavors va sentir el padrí, amb aquella veu profunda i pausada...- noi! au vinga que demà hem de matinar! - i tot seguit la veu dolça de la padrina - va Miquel, deixa estar el noi que ja és prou gran. - Sisco, que tot just havia fet catorze anys feia dos mesos, el dia de Nadal del 1936, abans d’entrar al mas va pensar en sa mare. Ella vivia al poble, ells, al mas, estaven una mica allunyats dels esdeveniments dels últims mesos. Era a punt d’adormir-se quan va sentir una remor llunyana, un rum-rum que no va identificar. Acostumat com estava als sorolls de la nit, a escoltar el silenci de les nits fredes d’hivern, es va sobresaltar. De sobte es va sentir una explosió, una distant però potent deflagració, i una altra i una altra... - Què és això? Què passa? - va cridar la padrina ; i el padrí li va respondre - Paula, em sembla que són avions que bombardegen lo poble.
El dia 23 de febrer de 1937, dimarts, una nit de lluna plena, des de les deu de la nit fins gairebé dos quarts de dos de la matinada, es va produir el primer bombardeig de Flix, amb el resultat de vuit persones mortes, nombrosos ferits i la fugida de molta gent cap els masos i les coves del terme. Un dels morts va ser el padrastre de Sisco Pitoi. Aquell dia havia canviat el torn i treballava de nit, Teresa va sortir a la porta a dir-li adeu, no ho feia mai, ja no el va tornar a veure."
“El racó de la memoria”, escrit per mi amb vivències de Sisco Castellvi, més conegut com Sisco Pitoi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada